Articles i Publicacions

La Parla Vilassarenca

A la Fira del Bolet i la Natura, on l'AVCB va posar una parada, ens va venir a visitar una veïna del Barri de Can Banús, i ens va estar explicant que a Vilassar de Dalt i tenim una parla dialectal del català de la que us mostrem alguns dels mots que s'hi parlen.

Des de l'Associació de Veïns de Can Banús, volem contribuir al manteniment d'aquesta  parla del Català tot fent-ne difusió, i  agrair també totes les aportacions fetes per els veïns  de Vilassar de Dalt.

                   La Junta Directiva.

                  Associació de veïns de Can Banús.

Museu-Arxiu Can Banús de Vilassar de Dalt

(Testament de’n Ramón LLull)

Can Banús és una masia del nucli urbà que acull el Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt des de 1974. Està documentada el segle XIV com a mas Canal, com a mas Serra els segles xv i XVI i com a can Banús des del segle XVII. Conserva dos finestrals gòtics i la porta principal amb arc del tipus de plec de llibre, a més del jardí romàntic.

La professora de medieval del Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Coral Cuadrada, ha estat l'encarregada d'estudiar i digitalitzar el fons de l'Arxiu Històric de Vilassar de Dalt (el Maresme) que es va presentar públicament , a la seu de la mateixa entitat, i del qual n'és directora. 

Aquest arxiu conté documents d'alt interès històric com l'únic testament conservat de Ramon Llull. En aquest testament, el beat ordena que es facin còpies de llibres seus que estan en pergamí en català i llatí, i que es distribueixen en monestirs i esglésies, on s'hauran de mostrar encadenats perquè la gent els puguis llegir i veure. A banda, en el text Llull demana que els seus marmessors s'haurien d'encarregar d'enviar un exemplar en llatí al monestir de la Cartoixa a París (Vauvert), i un altre volum en pergamí a Gènova, a misser Percival Espinola.

El Fons Llull conté més de 300 pergamins, a més de documentació en paper, manuscrits i llibres impresos. El testament va ser atorgat el 26 d'abril de 1313 i es troba a l'AMSMB per raons de descendència dels Llull medievals. Francesc de Bofarull i Sans (director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó del 1893 al 1911), en la seva memòria del 15 de gener de 1894, llegida a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, donà a conèixer l'existència del testament, així com d'altres documents relatius a l'Escola lul·liana de Barcelona (segle XV), que igualment es conserven a l’AMSMB. 

També, en el Fons, hi podem trovar diferents coleccions com la Arqueològica que és la més antiga de la institució i l’única que disposa d’una sala d'exposició temporal de llarga durada , la Tèxtil reuneix un magnífic conjunt de màquines i utillatge d'aquesta indústria recollits d'antigues fàbriques vilassarenques i conservats per la Secció Tèxtil. Els materials molt voluminosos estan dipositats a can Manyé, consta de materials molt diversos, entre els quals trobem finestrals gòtics procedents de l'enderroc de masos, una màquina de fabricació de moneda falsa, eines de diversos oficis, plaques de noms de carrers i estris domèstics.

L'arxiu històric està constituït per fons de diverses procedències: cartells i programes d'actes culturals i festius del segle xx, col·leccions de pergamins i documents d'antigues cases pairals vilassarenques, documentació d'entitats, documentació sindical, la reproducció digitalitzada de bona part de l'arxiu parroquial i col·leccions de fotografies, entre d'altres. En destaca el fons de la Delegación Local de FET y JONS i del sindicat vertical franquista i una cinquantena de pergamins procedents de cases pairals de la localitat.

                                      La Junta Directiva.

                               Associació de Veïns de Can Banús.

Esglèsia de  Vilassar de Dalt (Sant Genis de Vilassar)

Sant Genís és una església parroquial a la vila de Vilassar de Dalt (Maresme) amb elements del monumentalisme academicista i del gòtic tardà. L'església parroquial de Sant Genís de Vilassar és esmentada des del 1118, i fou refeta totalment el 1511-19 amb estil gòtic tardà. Fou incendiada el 1936 i derruïda el 1941. La nova església es bastí seguint els plans d'Antoni Fisas el 1943, aquest edifici està protegit com a bé cultural d'interès local.

Edifici religiós; destaca per la seva marcada tendència al classicisme italianitzant. La construcció està formada per una nau central i dues laterals, de menys alçada, amb un petit creuer i cimbori de base polièdrica.

Al conjunt sobresurt especialment la façana que té un frontó superior, pilastresadossades amb capitells corintis, nàrtex amb tres arcs de mig punt i columnetes clàssiques, similar a les "loggie" florentines del Renaixement i que tant d'èxit tingueren al noucentisme. Hi ha també alguns esgrafiats sobre la façana.

Dins l'església ens trobem amb una decoració mural de Fidel Trias. A l'exterior, conserva alguns elements de la construcció anterior, com el portal lateral, del segle XVI.

El portal lateral és l'única part conservada de l'antiga església del segle XIV. Tallat en pedra. Es manté fidel a l'esquema gòtic, malgrat que no va flanquejat per cap pinacle. Presenta arquivoltes a la part superior, formades a mig punt. Sobre el floró central hi ha un relleu esculpit d'un àngel.

La línia de la imposta està esculpida amb petits relleus. Inicialment el timpà possiblement allotjava algun grup escultòric. És el tipus de portal més freqüent del primer terç del segle XVI, amb motllures als brancals.

                            La junta Directiva.

                            Associació de Veïns de Can Banús.     

                                                                                                     

Bitllets emesos per L’Ajuntament de Vilassar de Dalt durant la República.

 El paper moneda català (1936-1939)

Catalunya ha disposat, en els moments de plena sobirania nacional, del seu propi sistema monetari, els signes del qual han estat les monedes de metall. Cal, però, arribar a l'època moderna i particularment al conflicte de la Guerra Civil (1936-1939) per veure néixer el paper moneda català, del qual la col·lecció Antoni Turró és un exemple magnífic.

L'alteració de les circumstàncies econòmiques, ja des dels primers mesos de la guerra, afectà en gran proporció l'activitat financera de Catalunya i, en particular, provocà una gran escassetat de moneda de metall; d'una banda,per l'atresorament de la plata en mans de particulars i del govern republicà i, de l'altra, per la retirada de la xavalla de coure (metall usat en les indústries de guerra).Aquest fet causà greus dificultats per fer transaccions comercials i, en la vida ordinària, la desaparició de la moneda petita o fraccionària.

Conscients d'aquesta problemàtica, la Generalitat de Catalunya va emprendre, el mes de setembre del 1936, l'emissió de bitllets de deu, cinc i dues pessetes i mitja. Aquesta iniciativa no va prosperar per l'oposició del Govern espanyol, alhora que aquests bitllets tampoc no resolien el canvi menut, ja que els valors nominals eren massa elevats.

Davant d'aquesta situació, el Govern de la Generalitat, amb la modificació de la Llei municipal catalana de 9 d'octubre de 1936, dotà els ajuntaments de la potestat d'emetre moneda fiduciària de petits valors de curs legal i obligatori, però limitada al terme municipal. Dels 1.075 municipis existents a Catalunya l'any 1937, 720 emeteren paper moneda o bé algun signe monetari local, la qual cosa demostra la importància i la validesa de la mesura per resoldre la difícil situació malgrat l'oposició i la prohibició expressa del Govern de l'Estat, amb seu a València.Finalment, i en la mesura que els municipis catalans eren ocupats per l'exèrcit feixista del general Francisco Franco, el paper moneda local era anul·lat i retirat en el seu valor econòmic.

                                                                                                                                                                                                                                                                  La Junta Directiva.

                                    Associació de Veïns de Can Banús .